*Article publicat parcialment a L’Alternativa

Autoorganitzar el treball en una cooperativa

És dilluns i a la seu d’aquesta cooperativa, les set sòcies i les dues persones que hi treballen contractades estan abocades en els seus projectes. A les 12, aturen la feina i encaren les cadires: comença la reunió operativa setmanal. Es comenta l’estat de cada projecte, s’assignen nous encàrrecs, es calculen volums de feina…. Fins aquí, res que no pugui passar en una empresa convencional. 

Dimarts, en canvi, hi ha reunió sobre la marxa del projecte cooperatiu. Les sòcies hi participen, les persones treballadores, només hi són com a oients, perquè vagin coneixent el projecte mentre uns i altres valoren la seva entrada com a sòcies. Hi parlen de temes estructurals: necessiten ampliar l’equip? com estan de tresoreria? s’està seguint el pressupost anual? volen participar en una iniciativa sectorial o comarcal de projectes d’ESS? Parlen de temes que també podria tractar una gerència (equip, economia, etc.) però són les sòcies treballadores les protagonistes d’aquestes decisions. També s’hi tracten temes com la participació en projectes del territori i comunitaris, i això ja no és tan habitual en empreses mercantils. 

El mes passat, hi va haver una altra reunió: en aquest cas una assemblea. S’hi parlen temes més profunds: les sòcies estan satisfetes amb les feines que fan? Volen obrir una nova línia de negoci? Les càrregues de feina són equitatives? Quina implicació es pot i vol tenir en projectes d’enxarxament territorial? Vol créixer la cooperativa? És moment de revisar les condicions laborals? A què es dedicarà el fons de formació? A l’assemblea s’hi prenen decisions estratègiques que, de nou, pertanyen a les sòcies, igual que ho faria un consell d’administració. 

Així doncs, en aquesta cooperativa, que és petita, són les sòcies-treballadores les que participen directament en tots els àmbits de decisió. És clar que les grans cooperatives necessiten formes d’organitzar la participació més complexes, no tant directes. I també és clar que hi ha negocis mercantils que poden funcionar de maneres semblants. Però la comparació ens ajuda a entendre com el cooperativisme posa les persones al centre de l’activitat econòmica, perquè com tota empresa hi ha tres aspectes bàsics: la propietat, el control i el benefici; i en una cooperativa totes tres pertanyen a les sòcies-treballadores. Seguint el principi d’una persona, un vot; les sòcies d’una cooperativa prenen les decisions de forma democràtica independentment del capital que hagin aportat al negoci. 

La definició clàssica ho resumeix així: una cooperativa és una associació autònoma de persones que s’agrupa voluntàriament per satisfer les seves necessitats i aspiracions de treball comuns, mitjançant una empresa de propietat conjunta i de gestió democràtica. Si aquesta cooperativa, a més, s’emmarca en el que anomenem economia social i solidària també s’alinearà amb tres principis bàsics: posar la satisfacció de les necessitats de les persones per damunt del lucre; organitzar-se de forma participativa i democràtica; i estar arrelada al seu entorn.  

Què no és una cooperativa de treball: alguns malentesos sobre les cooperatives

Quan dius que ets sòcia d’una cooperativa de treball, les persones del teu entorn et poden fer tota mena de preguntes i sempre n’hi ha algunes que et deixen fora de joc, desfem alguns malentesos habituals: 

El primer, és associar cooperativisme amb pagesia, el cert és que l’activitat ramadera i pagesa habitualment s’organitza en cooperatives agràries, amb principis que són semblants però una activitat cooperativitzada que és l’agrària. Les cooperatives de treball agafen tots els sectors, des de les assegurances als serveis a les empreses, les cures o els mitjans de comunicació. Per exemple, segons el registre de cooperatives a l’Alt Pirineu i Aran, hi ha 47 cooperatives de treball associat. La majoria(29) es dediquen al sector serveis: 9 al de l’hoteleria i la restauració; 7 als serveis de cures, comunitaris i culturals; i la resta majoritàriament als serveis tècnics i a les empreses. Pel que fa a altres sectors, 10 s’emmarquen en la construcció; 7 a la indústria (agroindústria sobretot) i 1 al sector primari. 

La segona pregunta, i de les més dramàtiques, és entendre que no cobres per treballar (?!). Sí, les cooperativistes cobrem una bestreta (semblant al salari), col·lectivitzem la nostra activitat professional i per tant aspirem a cobrar i viure dignament com totes les treballadores. Com a cooperativistes ens fem responsables del nostre treball i alhora tenim més poder de decisió a l’hora d’organitzar-lo. 

Un altre comentari molt habitual, i que ens té força avorrides, és assumir que ens passem el dia reunides. És clar que aquestes reunions que dèiem demanen un temps, però una cooperativa és una empresa i per tant hi ha un límit d’hores dedicades al funcionament del propi projecte (reproductives) en proporció a les que facturem a les nostres clientes (productives). Si una cooperativa existeix (i ja en som 3.500 a Catalunya) és perquè aquest equilibri se sosté. A més, dins el cooperativisme hi ha tendència a incorporar un seguit de pràctiques de participació que milloren i fan més eficient i democràtica la presa de decisions. Si a més, aquestes tasques reproductives s’inverteixen en millorar les condicions laborals, professionals i de cures de les sòcies, benvingudes siguin. 

En relació amb això també ens trobem amb prejudicis que infantilitzen o menystenen els projectes cooperatius, per què els consideren naïfs i inviables a llarg termini. De ben segur que n’hi ha de més antigues, però d’entrada podem citar-ne algunes de conegudes com la Llibreria La Gralla de Granollers o el bufet d’advocats Col·lectiu Ronda de Barcelona, nascudes el 1979 i encara actives 45 anys després, o Gramagraf (1985), impremta de Santa Coloma de Gramenet, Arç Assegurances (1986) correduria d’assegurances de Barcelona per citar-ne algunes de diferents sectors.  

En definitiva, una cooperativa, en la part professional pot funcionar de forma molt semblant a qualsevol empresa del seu sector, és en la part d’organització interna, de presa de decisions i d’establiment de prioritats on rau la major diferència. Una diferència que, per norma general, s’inclina a favor del benestar de les persones de dins i fora del projecte i del seu entorn.